Explorant la complexa relació, les ambigüitats narratives i els temes existencials de les novel·les napolitanes.
El misteri de L’amiga genial i el paper de la genialitat com a constructe variable.
El títol de la primera novel•la de la sèrie napolitana és una endevinalla. L’amiga genial, que actua com a etiqueta per catalogar o referir-se a la resta de la tetralogia, inicia el que esdevindrà la crònica d’una vida dual: la de la narradora, Elena Greco, i la seva millor amiga, Raffaella Cerullo. Escrit en primera persona, el text indueix el lector a pensar que l’adjectiu “genial” s’aplica a l’Altra, Lila, que sovint és objecte d’admiració però mai no té veu directa. Aquesta suposició es manté fins al moment en què Lila es dirigeix a Elena i diu:
“Tu ets l’amiga genial. Has de ser la millor de tots, nois i noies.”
Aquesta declaració sembla resoldre qualsevol possible ambigüitat. Tanmateix, L’amiga genial destaca la idea que, al món real, no hi ha absoluts ni certeses. En canvi, suggereix que la noció de genialitat és un constructe fluid, modelat tant per la percepció personal com per les influències socials.
Perspectiva narrativa: Qui posseeix la veritat?
Es tracta d’un moment colpidor, puix fins aleshores el lector es troba completament cec pel que fa a la perspectiva de Lila. Només coneix els pensaments d’Elena; a través del seu relat, aprent a admirar Lila tant com ho fa ella. La narrativa pertany a Elena: les seves descripcions, diàlegs, reflexions i, en última instància, la seva memòria, que esdevé un substitut de la veritat, o almenys de l’única veritat inscrita al text. Aquesta dinàmica, que reflecteix la relació existencial que comparteixen les dues noies, es reforça amb la trajectòria professional d’Elena, que esdevé escriptora. Ferrante canalitza deliberadament la història a través d’una sola perspectiva; tanmateix, quan Lila reclama aquest “meu”, reconciliant la seva posició amb la de la propietària titular del llibre, es produeix un gir dramàtic: la fermesa de l’autoritat narrativa es desestabilitza. El gir qüestiona no només la perspectiva del lector, sinó també la dels personatges i l’estructura interna de la història. De sobte, la veu que emergeix del text no és la d’Elena, sinó la de Lila, i és Lila qui posseeix la veritat.
S’enfronta el lector amb una veu que ha estat llegint entre línies sense ser-ne del tot conscient, com si es trenqués una quarta paret i l’ambigüitat escapés dels límits del text. L’efecte de màscara, conegut només per Ferrante, es dissol, produint un profund efecte de confusió.
Lila i Lenù: Una relació antagònica
Que la lògica interna que governa el món del Quartet Napolità oscil•li no significa que sacrifiqui la versemblança. Al contrari, Ferrante ancora la narrativa en el flux mutable de la realitat: res no és mai com sembla, i allò que es pren per familiar sovint es torna estrany. La retòrica de les novel•les, encara que implícitament, sovint juga amb binomis que exploren aquesta fluïdesa: familiar/estrany, educat/ignorant, ric/pobre, masculí/femení. La relació Lila/Lenù encaixa dins d’aquesta tradició d’oposats indefinits, evolutius i de supòsits esquius.
Hi ha quelcom de Raffaella Cerullo en Elena Greco i viceversa, fins al punt que el lector es comença a qüestionar en quin grau la imaginació participa en la construcció d’ambdós personatges. Es pot examinar des de dues perspectives (un altre binomi): en primer lloc, quant de l’experiència personal de l’autora es tradueix en llenguatge literari en aquesta extensa novel•la de quatre parts; en segon lloc, quanta projecció imposa Elena a la “amiga” o a l’“Altra”.
Dos arcs narratius de la tetralogia destaquen aquest tema de forma especialment cabdal: els primers capítols del primer volum, on la presència d’ambdós personatges encara s’està establint dins la narrativa, i el final de tota la sèrie, quan Lila reapareix gairebé com un fantasma, una manifestació psíquica, per retornar les nines robades. Aquest últim acte simbolitza el retorn d’una part de la identitat d’Elena que Lila havia acaparat des dels inicis de la seva amistat. En certa manera, Elena és presonera de Lila al llarg de tota la seva vida. És Lila, més que cap home de Ferrante, qui condiciona cada aspecte de la vida d’Elena. Lila actua com un vel entre Elena i el món; Ferrante s’encarrega d’expressar la seva subjectivitat a través de les experiències d’Elena, emancipant-la indirectament i definint-la. Així i tot, en ancorar la veu de Lila únicament dins de les paraules i interpretacions d’Elena, Ferrante la silencia de nou.
La dualitat de Raffaella Cerullo i la manifestació psíquica: Existeix realment Lila?
En llegir les novel•les napolitanes, el lector es troba amb dues versions de Raffaella Cerullo. La primera és tangible: la noia que treballa a la sabateria del seu pare, després a la fàbrica i finalment crea el seu propi negoci. Es casa amb Stefano i acaba amb Enzo. És la nena que cau per una finestra quan el seu pare l’agredeix per voler estudiar. Aquesta Raffaella obeeix les convencions narratives i es defineix per les seves accions, que podrien pertànyer a qualsevol altra noia amb qualsevol altre nom. La segona Raffaella és la ja esmentada manifestació psíquica. Existeix més àmpliament en la ment d’Elena que no pas en la realitat narrativa que comparteixen. És intangible i habita només els elements simbòlics de la vida d’Elena.
L’existència d’aquesta segona Raffaella planteja una teoria agosarada: la possibilitat que Lila no existeixi en cap de les dues dimensions. Potser la Raffaella tangible és un constructe deliberat de les observacions d’Elena, una amalgama d’arquetips femenins que l’autora ha conegut. Tot i que aquesta hipòtesi pot ser rebutjada per lectors o crítics, continua sent intrigant, igual que les tècniques narratives que insinuen la seva plausibilitat. De fet, en acabar la tetralogia, es podria arribar a entendre Lila com la encarnació d’una vida alternativa —un univers paral•lel en què l’autora, Elena Ferrante, no va seguir una carrera literària i acadèmica, sinó que va romandre dins el microcosmos de la seva infantesa napolitana.
Tot i que això és precisament el que succeeix a la novel•la (Lila es queda a Nàpols mentre Elena marxa), el marc és diferent: no es tracta només d’una separació física, sinó de la bifurcació d’un sol individu i l’anatomia d’un “què hauria passat si”.