La meva àvia va morir al juny. He pensat a escriure sobre aquest tema ara que encara som al desembre, puix mai més tornaré a viure l’any de la seva mort.

No tinc intenció d’escriure directament sobre ella—sobretot perquè no puc. Al tanatori, davant el seu cos, dissecat i exposat darrere d’una vitrina, em vaig adonar que no sabia qui era. La meva àvia, en part desconfiada, en part enigmàtica, mai no va gosar mostrar-se del tot. Constituïa menys una persona que un patró—una vaga sensació de familiaritat, com la que s’atribueix a la quotidianitat i als espais ben coneguts.

A un observador extern, això li pot semblar tràgic. Ara que ja no hi és, la possibilitat de conèixer-la de veritat també s’ha esvaït. Vam compartir vint-i-quatre anys, protegides per les mateixes parets, però així i tot ella continua essent un misteri. És per això que sobre el que la seva absència ha revelat: el buit, el no-res, l’arquitectura d’una vida construïda al voltant de la seva presència.

Han estat necessaris set mesos del que només puc anomenar dol absent per destil·lar les realitats abstractes que la seva mort ha desenterrat. Aquests conceptes semblaven no existir abans que la seva absència els forcés a prendre forma. Però no és culpa meva: en els seus darrers anys, vaig intentar travessar la superfície de les seves històries, descobrir-hi alguna cosa més amagada, però vaig fracassar estrepitosament. Les seves anècdotes—ja fossin de la joventut o de la vida diària— les narrava sempre amb la distància d’un espectador que explica la història d’algú altre. El seu entusiasme em feia pensar en el discurs de la Nelly Dean a Cims Borrascosos: paraules genuïnes, plenes de fascinació, però, en última instància, absents. Les històries semblaven certes perquè eren extraordinàries; un cop sotmeses al pes de la realitat, revelaven l’artificialitat subjacent. Ara m’adono que, mentre era viva, ho acceptava sense qüestionar-la, sense voler indagar-hi gaire. Només davant de la vitrina, mentre m’acomiadava, vaig entendre que la narrativa que havia construït al voltant de la meva àvia no tenia sentit. La dona que plorava era, en tots els sentits, una desconeguda.

Tanmateix, un petit esforç—o potser tot el contrari—pot fer tornar aquella il·lusió reconfortant, la falsa seguretat d’haver-la conegut, d’haver-la recordat, d’haver-la estimat. Albert Camus ho expressa a la perfecció al principi de L’Estrany: «Avui ha mort la mare. O potser va ser ahir. No ho sé.» A primera vista, sembla només un recurs literari enginyós. Amb tot, quan algú proper mor, s’entén la veritat. Camus captura la desorientació indescriptible del dol.

La meva àvia va morir el 13 de juny—o potser va ser el 14. Com Meursault, jo em trobava lluny quan va passar. No sé com van ser els seus darrers moments. Sé que va morir a la nit, però la nit s’estén entre una data i l’altra, un abisme indeterminat. Tenia intenció d’agafar un tren l’endemà del meu darrer examen per acomiadar-me—ni que fos en silenci. Però algú altre, per a qui ella també representava un paper, va decidir posar fi al seu patiment abans que jo pogués arribar-hi.

La seva mort no només va deixar una família de dol—de la qual sento que no en formo part. També va deixar enrere un oceà d’e llocs d’indrets on no tornaré mai més. Les nostres identitats es forgen en els llocs que habitem, espais que, com les línies d’una pàgina, sostenen les nostres vides. La seva mort va suposar un tall net, una ruptura per la qual es va escórrer tota una realitat. Ara hi ha llocs condemnats a l’oblit perquè la presència de la meva àvia era l’únic que els atorgava significat. Aquest mapa intricat de llocs oblidats inclou l’apartament on va viure durant gairebé cinquanta anys i on vaig passar tres quartes parts de la meva infància. També inclou la residència on va patir els seus darrers anys. Aquests espais, abans familiars, són ara cartografies de la memòria, buides de propòsit, destinades a desaparèixer.

La primera vegada que vaig topar amb el terme «no-lloc» va ser a una exposició fotogràfica al CCCB, en el títol d’una imatge que mostrava una parada d’autobús a la nit. Em va quedar gravat a la memòria, amb la promesa implícita que algun dia recordaria la paraula escrita en aquell petit rectangle blanc enganxat a la paret i, en fer-ho, en comprendria el significat.

L’autor francès Marc Augé defineix els «no-llocs» com espais de transitorietat que manquen de significat inherent i, com a tals, no generen cap xarxa de connexions o significats compartits. En contrast, el «lloc antropològic» d’Augé és un espai físic que, mitjançant la interacció humana i la construcció de significat compartit, esdevé un reflex de la identitat d’un grup determinat. L’”espai antropològic” transcendeix la seva condició geogràfica per servir com a punt de referència per a la memòria, l’emoció i el sentiment de pertinença col·lectiva.

L’apartament de la meva àvia, encara que vell i decadent, constituïa un lloc antropològic fonamental que preservava la coherència de la seva identitat. De manera similar, el restaurant on sopàvem cada 22 de juny per celebrar el seu aniversari o la residència on va passar els seus darrers anys complien la mateixa funció significativa. Fins i tot l’escola al costat del seu pis, la mateixa des que jo tenia tres anys, per on passàvem sense atrevir-nos a entrar, s’aixecava al mapa com una extensió del territori sobre el qual la meva àvia exercia la seva influència.

Ara sóc incapaç de posar un peu al mateix barri on vivia o de caminar pel carrer que porta al seu balcó. Un terror vertiginós s’amaga darrere d’aquesta impossibilitat—la percepció o sospita que s’ha produït un canvi essencial, una inversió crítica. És el vertigen que neix d’adonar-se de com, després que la mort l’hagi buidat de tot significat, un lloc antropològic de dimensions considerables pot convertir-se fàcilment en un simple «no-lloc»—la casa d’una altra persona, algú que no coneixeré mai.

Alhora, existeix la impossibilitat de concebre el mateix lloc des d’una essència única, ja que ni lloc ni no-lloc són realitats absolutes o fixes. Fins i tot en espais que semblen transitoris o impersonals, hi poden haver moments de connexió, memòria o interacció humana que temporalment transformen aquell no-lloc en un lloc. En el cas de l’apartament de la meva àvia, ara és alhora un «no-lloc» i un «lloc antropològic», segons el subjecte que hi interactua. 

Al final, malgrat les explicacions i els intents de consol, encara hi ha una dimensió que encara se m’escapa: el temps. El temps és un espai inaprehensible. Així, mai no tornaré a viure l’any de la mort de la meva àvia, però tampoc viuré mai més un any en què la meva àvia encara era viva.