Estic a punt d’endinsar-me en un exercici meta-assaigístic en què, mentre escric, exemplificaré el tema mateix que va inspirar aquest text. Ahir, mentre llegia comentaris i opinions en una plataforma que no mencionaré—encara que tinc la intenció d’abandonar-la aviat—, vaig topar amb una resposta a un article probablement escrit per un altre professional d’un mitjà digital literari. A continuació, cito literalment el comentari:

“Quan la crítica literària arriba a la literatura del jo, plego.”

Aquesta perspectiva em sembla catastrofista, ja que descarta un tema de matisos profunds i variats: la posició d’un autor que ha de trobar un equilibri entre la naturalesa aparentment objectiva de la crítica i una consciència vital de la subjectivitat individual. Allò que el comentarista percep com un obstacle és, de fet, un artifici que enriqueix el procés—un artifici que, paradoxalment, considera que s’hauria d’ocultar.

La meva reacció inicial davant d’aquesta sentència va ser d’indignació. No obstant això, reflexionant-hi, vaig adonar-me que en el passat havia expressat opinions similars. Per què, doncs, aquest comentari em va semblar tan erroni? En part, pel caràcter definitiu del judici, llançat contra algú del meu camp, amb qui instintivament empatitzo. Però també perquè, gairebé immediatament, em va venir al cap una llarga llista d’autors que podrien ser acusats d’aquest mateix “defecte” i que, tanmateix, són figures influents de la literatura i la crítica: Woolf, Baldwin, Sontag, Didion, Dillard, Smith, Solnit, Tolentino i Hilton, per esmentar-ne només alguns.

És pràcticament impossible identificar un escriptor—fins i tot entre periodistes—la feina crítica del qual no tingui un “toc literari.” El mite tradicional del crític desinteressat—objectiu, formal i íntegre—, com les Moires que filen destins, persisteix. No obstant això, aquest ideal pot coexistir amb el reconeixement que la reflexió personal enriqueix, més que no pas minva, el rigor intel·lectual.

Molts veuen la fusió de l’escriptura del jo amb la crítica literària com un allunyament de l’objectivitat. Però, lluny de ser un declivi, aquesta integració representa un progrés. Incorporar l’experiència personal a la crítica—sovint desestimada com la “literatura del jo”—infusiona l’anàlisi amb humanitat i profunditat. La subjectivitat, quan s’utilitza amb destresa, obre la porta a una comprensió més rica de la literatura, la seva ressonància cultural i les seves connexions amb la vida contemporània.

Històricament, la crítica literària aspirava a una objectivitat científica. Moviments com el Nou Criticisme, dominants a mitjan segle XX, defensaven l’autonomia del text, insistint que el significat residia exclusivament dins el text. T.S. Eliot, a The Function of Criticism (1923), va argumentar que “l’emoció de l’art és impersonal,” advocant per un enfocament desinteressat centrat en la forma, l’estructura i el llenguatge. Aquesta ètica s’alineava amb l’aversió modernista a la “fal·làcia biogràfica,” que sostenia que la vida de l’autor era irrellevant per a la interpretació de la seva obra.

Tanmateix, a mitjan segle XX, aquest paradigma va començar a esquerdar-se. El feminisme, el postcolonialisme i la teoria crítica de la raça van desafiar l’exclusió de realitats viscudes—com el gènere, la raça i la classe—de la interpretació literària. When We Dead Awaken: Writing as Re-Vision (1972) d’Adrienne Rich va reivindicar l’experiència personal com a central en la literatura i la crítica. Per a Rich, la “re-visió” era un acte de supervivència que desafiava la noció que l’objectivitat era l’únic camí cap a la veritat. De manera similar, Hélène Cixous va defensar l’écriture féminine, un estil d’escriptura arrelat en les experiències femenines, com una eina essencial per descobrir veritats més profundes.

A més, crítics postcolonials com Edward Said i Toni Morrison van posar-hi èmfasi. Playing in the Dark (1992), Morrison va examinar com el racisme sistèmic havia configurat la literatura nord-americana, utilitzant la seva perspectiva com a dona negra per exposar supòsits culturals incrustats en textos canònics.

Vull aprofundir en l’assaig i analitzar amb detall una obra literària coneguda que exemplifiqui com la crítica literària pot anar de bracet amb l’escriptura del jo. Tot i que preferiria parlar d’una peça contemporània, que podria semblar més atractiva per la seva sensació subjacent de rellevància, la importància de la qüestió m’empeny a tornar a un dels pilars fonamentals. Em sembla que només la seva solidesa, ja consolidada pel temps i l’evolució de la crítica mateixa, em permet fer-ho.

Una cambra pròpia no suposa cap repte pel que fa a la densitat i la complexitat del discurs que Woolf desenvolupa: és un breu assaig, un fil d’idees magistralment presentades a través de l’escriptura del jo. Woolf, com a dona, escriptora i pensadora, es col·loca al centre de l’acció i ens guia amb la seva narrativa en primera persona pels corredors de la raó i el judici.

Tanmateix, ho aconsegueix mitjançant la presència d’aquest jo com a personatge, que visita la biblioteca, recull llibres i parla com qualsevol individu ordinari podria fer-ho—encara que, per descomptat, està lluny de ser ordinària. Inventa la història de Judith Shakespeare, la germana hipotètica de William Shakespeare, per il·lustrar com les limitacions socials impedien a les dones assolir la grandesa literària.

També afegeix reflexions personals, com el relat de ser expulsada d’una biblioteca universitària i denegada l’accés als recursos acadèmics, destacant les exclusions de gènere en els espais intel·lectuals.

El debat sobre la convergència entre crítica literària i escriptura del jo sovint es basa en una dicotomia falsa: o bé es preserva una “puresa” objectiva, o es cau en un excés subjectiu. Aquesta dicotomia ignora que la millor crítica—com el millor art—requereix tant el domini de les convencions com el coratge per trencar-les. Tal com va escriure Igor Stravinsky a Poetics of Music (1942): “La meva llibertat serà molt més gran i significativa com més estreny el meu camp d’acció i com més m’envolto d’obstacles,” ja que el domini de l’estructura permet aquesta llibertat creativa posterior.

Aquesta transgressió informada ha donat lloc a algunes de les obres més captivadores de la crítica contemporània—aquelles que combinen una anàlisi rigorosa amb una perspectiva personal. Quan s’executa bé, aquesta fusió no és ni autocomplaent ni caòtica, sinó un discurs profundament connectat amb la condició humana.

Tornant al comentari que va inspirar aquest assaig—“Quan la crítica literària arriba a la literatura del jo, plego”—, no puc jutjar si el periodista en qüestió va aconseguir una fusió significativa entre crítica i experiència personal. Però la qualitat del text no depèn del gènere, sinó del rigor i l’habilitat de l’autor.

Per descomptat, entenc perfectament els matisos del retret que hem disseccionat. Entenc els contra-arguments que l’autor podria fer per defensar el seu punt de vista: que es referia estrictament a la crítica literària en el sentit tradicional o popular del terme i que, per tant, tota la secció d’altres formats literaris queda exempta. Que un hauria de poder recórrer als mitjans convencionals per formar-se un judici imparcial sobre això o allò (encara que aquí em preguntaria: existeix realment un judici imparcial?). En última instància, el comentari pretenia ser una defensa d’un gènere específic, no en detriment d’altres gèneres fèrtils com l’escriptura del jo.

I, tanmateix, el to de la resposta continua sent tan contundent (un gairebé el pot sentir reverberar en els racons de la seva ment) que és impossible ignorar-ne el matís alarmista. Aquesta persona pot continuar llegint les seves ressenyes sense que l’escriptura o literatura del jo s’introdueixi en el món que ha construït amb tanta cura. Tot i això, si aixequés el cap, potser descobriria que les novetats que tant el sorprenen no són sinó velles cares conegudes.