Se suposa que som animals socials. Tot i això, sovint trobo la felicitat mitjançant l’absoluta solitud.

El dia de Nadal vaig decidir quedar-me a la ciutat sola, a diferència de la majoria de persones que conec, que van anar a dinar amb les seves famílies en cases excessivament ornamentades o restaurants elegants. Em vaig despertar, vaig fer exercici, em vaig vestir i vaig sortir a buscar una cafeteria oberta—o com a vegades ho anomeno, vaig sortir a “pescar un cafè”.

El món era preciós; feia temps que no el veia així. Els carrers estaven buits, esquitxats només per algunes persones disperses, formigues confoses intentant trobar el camí cap a casa. El sol brillava tímidament, temorós de destorbar la tranquil·litat de l’escena. Amb tot, a dalt, per sobre de les teulades, creava un mar d’or que banyava les copes dels arbres, els balcons, els cotxes aparcats i els fanals amb una llum suau.

Va ser aleshores quan vaig percebre aquella sensació—no una felicitat salvatge i eufòrica, sinó una alegria continguda i càlida. Semblava sorgir de les profunditats del meu cor—si no de la meva ànima. Inevitablement, em vaig preguntar si no era així com hauria de sentir-me cada dia—cada dia que triés abraçar la felicitat.

Ni per un moment vaig envejar els meus amics o coneguts. Estava contenta que poguessin prendre una decisió i saber exactament què representava aquella festa per a ells, de la mateixa manera que jo havia arribat a entendre què significava per a mi: res. En el millor dels casos, una prova—el repte de mantenir-me fidel a mi mateixa, a la meva identitat, sense doblegar-me sota el pes de les expectatives dels altres. I ja ençà em va semblar encertat, com si la bellesa colpidora que em va rebre aquell matí i es va quedar amb mi fins al capvespre confirmés que les meves decisions no eren pas equivocades.

Tot al meu voltant semblava estar d’acord amb mi, com si el món m’oferís un somriure silenciós d’aprovació. A la cafeteria, la dona que em va atendre va ser excepcionalment amable. Les poques “formigues” no em van aclaparar. Al contrari, trobar persones que, com jo, rebutjaven la tradició em va fer sentir compresa, tot i que aquells desconeguts no sabien qui era ni què feia allà. La llum suau era agradable amb els meus ulls, cansats del caos dels darrers dies, i el fred—ni massa intens ni massa lleu—em va revifar l’esperit.

El dia de Nadal també era l’estrena de Nosferatu. Sense plans al calendari i amb hores allargant-se davant meu com un bàlsam suau, vaig decidir anar al cinema més proper a comprar una entrada. Volia ser la primera a ocupar un seient en el que esperava que fos una sala completament buida. Però, en creuar el llindar de vellut (perquè era un d’aquells cinemes que encara conservaven l’encant natural dels seus orígens), em vaig trobar amb una multitud—àvids cinèfils o viatgers solitaris com jo que no podien resistir la crida del vampir.

Allà el vaig trobar: el formiguer—el meu formiguer. Fugisser, gairebé secret, exempt d’obligacions, de responsabilitats, de pactes eterns.

Durant dues hores, la felicitat es va transformar en una sensació de pertinença. Estava al lloc adequat, amb la gent adequada. Vaig gaudir de la pel·lícula, m’ho vaig passar bé i vaig utilitzar aquelles hores al cinema per construir alguna cosa significativa per a mi mateixa: el record actiu d’un dia important. Un dia en què no em vaig deixar arrossegar per les circumstàncies, sinó que vaig triar deliberadament què i com volia viure.

Va ser tant un dia solitari com un dia feliç i alegre. Això fa que qüestioni què significa per a mi la felicitat—o si aquesta realitat desconnectada i individualitzada és el que hauria de desitjar. Amb un pes com aquest a les espatlles, puc realment esperar trobar alguna altra cosa? Hauria d’intentar diferenciar la calma i la pau de la felicitat? O hauria de quedar-me satisfeta amb aquesta barreja d’emocions: calidesa, silenci, afecte, passió, tendresa, aïllament, amor i respecte?

En qualsevol cas, penso arribar a una conclusió un cop acabi desembre, puix ara mateix no disposo de temps lliure per pensar-hi. He de preparar el material pel pròxim semestre. A més a més, dimarts em reuniré amb els meus amics per acomiadar l’any junts. Estic emocionada. Penso que potser ells m’ajudaran a recordar una felicitat nova, una felicitat diferent.